Estem al Club Deportivo Layetano a Viladomat-Roselló 1941-1942
Us proposo que sigui el mateix Eduardo Kucharky qui narri l’època daurada del Laietà.

Serà a través del seu propi testimoni recollit en els diferents capítols de el llibre Història del Bàsquet a Espanya. Seleccionarem els continguts més representatius.

Comencem amb la narració d’Eduardo Kucharski, 1941-1942.

Aquells desconeguts xavals del C.D. Layetano, campions d’Espanya.

“Va ser la llavors anomenada Copa del Generalísimo. Jo jugava al Laietà. Vaig començar a jugar per casualitat, vivia al costat del Club, quan va acabar la guerra i va arribar l’estiu, els meus pares ens van proposar anar a banyar-nos a la piscina d’aquell Club que teníem al costat de casa. Allà vaig veure per primera vegada gent jugant a bàsquet i allà és on vaig començar a practicar-lo. Jo anava per futbolista, però sempre em va agradar estar en contacte amb una pilota que botés, sense importar l’esport que fos. Això em va valer tenir millor domini de pilota que la majoria. Després d’estar en l’equip juvenil ja amb els 16 anys vaig passar directament al primer equip. Tot va ser molt ràpid, portava poc temps jugant a bàsquet i ja tenia la possibilitat de disputar la Copa, que es jugava a nivell nacional. Una passada per a un xaval. Recordo que l’endemà d’acabar la competició a Saragossa, un diumenge de finals de juny, m’examinava d’Estado, que era l’examen de final de batxillerat per poder entrar a la universitat.

Per arribar a la final de la Copa, primer es jugaven campionats regionals. En semifinals, ens vam enfrontar al Madrid Club Futbol, ​​els qui havien repescat a jugadors veterans, llegendes del bàsquet. Nosaltres, per contra, érem un equip jove, que venia de suplir altres jugadors més veterans que ja estaven per altres coses. Vam guanyar just 28 a 29. La final també va ser molt ajustada. Ningú s’esperava que anéssim a guanyar. Al Barcelona hi havia un home ja experimentat com Fernando Font. Ell ja havia estat en diverses semifinals i havia guanyat un subcampionat. En el Campionat d’Espanya, ells havien guanyat tots els partits menys un, el que van perdre contra nosaltres. El segon seria en aquella final del 42. Va ser com un somni. El meu company Sebastián Navarrete va fer un gran partit. Sebastián tenia un parell o tres d’anys més que jo, però amb els seus 1,65 i molt pocs quilos de pes li va marcar 15 punts a un tot Barcelona. Per la meva part jo començava a ser director d’equip i de bones passades. Empatats a 28 després d’un estira i arronsa de cistelles, li va caure la pilota a les mans d’Areny, un jugador nostre que només defensava i que mai tirava a cistella. Per a més dificultat, Areny estava molt lluny, gairebé al mig camp. Pràcticament no quedava temps i tot indicava que ens aniríem a la pròrroga. Areny encara que no era el seu va ser valent i va tirar. Va ser un cop de pedra que… va donar en el tauler i va entrar! Va ser una cistella decisiva. Imagineu després quina festa. El primer any uns xavals i patatam. Campions d’Espanya. Quan vam arribar a Barcelona, ​​vam tenir una gran rebuda a l’Estació de Passeig de Gràcia per part de la gent del Club i per familiars. A alguns ens van agafar a coll fins i tot. Inoblidable”.

Pel C.D.  Layetano van jugar Sebastián Pérez Navarrete, Eduardo Kucharski, Emilio Gálvez, Juan Font, “Toro” Gallén, Areny, Esteve i Carretero. Entrenador-Jugador José Guix. La final va ser jugada el 29 de juny de 1942 al Frontón Zaragozano de Saragossa.

Prèviament al Campionat de Catalunya, el C.F. Barcelona s’havia proclamat Campió i el C.D. Layetano subcampió (15-3) donant ja mostres de la seva qualitat i valentia tot i ser un grup de xavals molt joves.

Seguirem…

TITO DONADA
Corresponsal del Laietà des del confinament en un barri de Barcelona. Però ja a la Fase 2 i gaudint cada vegada més del nostre Club!