Estem en el Club Deportivo Layetano del carrer Viladomat amb Roselló 1943-1944
Seguim amb la narració d’Eduardo Kucharski.

Laietà campió o quan la fam fa guanyar títols.

“Tot i mantenir els germans Alonso, Emilio ja tenia vint-i-nou i Pedro trenta-tres anys, el Real Madrid seguia donant-li poder al seu equip, però a la capital continuaven tenint un gran rival, el S.E.U. Madrid, o el que era el mateix, el Sindicato Español Universitario, que venia a ser una mena del que ara és l’Estudiantes. Tot el que estudiava estava afiliat al S.E.U.

En la prèvia a les semifinals de la Copa, el R.C.D. Español, que ja havia destacat en el Campeonato de Cataluña, en el qual per cert vam ser campions, va deixar fora a el campió de l’edició anterior, ni més ni menys que el Barcelona. Hi va haver una gran polèmica, tan sols un punt de diferència donava el pas a la semifinal als blanc i blaus. El blaugrana Fernando Font es va queixar iradament que l’àrbitre, i exjugador espanyolista Brotons, li havia tret una cistella. Font va perdre els papers i li va donar un cop de puny a la fi de el partit i va rebre una molt dura sanció que el va retirar de les pistes, encara que després, com sabeu, va seguir la seva carrera des de les banquetes. Però he de dir a favor de Font que poc abans havia mort el seu fill petit. Això segur va influir en la seva actitud.

Nosaltres vam passar vencent el Club Natación Helios, un dels seus millors jugadors era un bon amic meu, Antonio Burillo. Tirava bé, passava la pilota i corria. Abans Burillo havia estat nedador, competint a nivell nacional.

El R.C.D. Español tenia un gran equip amb Redón i Esparza. També tenien a un pivot alt i fort, Duñach, bo i alt per a aquells temps doncs crec que mesurava 1,83 o així. Vaja, que nosaltres, el Layetano, tornàvem a no ser favorits i tot apuntava que ells passarien a la gran final. No obstant això que ningú subestimi les ganes que teníem sempre de competir i la gran amistat que teníem al nostre equip. A Sarrià vam perdre però a casa vam guanyar. Crec que Galve ens va ajudar bastant. Galve era el que dèiem abans un mitjà. Jugava entre les dues defenses i els dos atacants. Anava al rebot en els dos camps i treia el contraatac. Jo li passava algunes pilotes prop de l’anella on ell solia jugar-se.

En l’altra semifinal hi havia derbi i molta rivalitat. El Real Madrid C.F., que venia de batre sense molts problemes al Valladolid, s’enfrontava al S.E.U., que també venia de guanyar a el Colegio Alemán de Madrid. Va passar el Real, però de nou es va haver d’esforçar per batre aquell equip replet d’estudiants que jugaven tan ràpid, en el record a José Gámez, que després seria internacional. Un mitjà aler molt àgil que també manava, al seu costat, Carda, després gran doctor.

El Real Madrid C.F. tornava a una final després de deu anys, però de nou el Layetano tornaria a sorprendre i vam guanyar de pallissa 33 a 18. Jo vaig tenir la sort de fer un gran partit i a la fi vaig sumar més punts que tot el Madrid 23. No creieu que no sempre fer tants punts va ser ben rebut. Aquest any, o l’anterior, vaig fer 25 en un partit regional contra el Barcelona per un resultat final de 30 a 28 a favor dels blaugranes. Em van criticar perquè no vaig ficar dos més, donant a entendre que vaig ser culpable per haver perdut.

Recordo que la final va ser a Vigo i allà, a l’hotel, els de el Real Madrid els van donar un gran tiberi. Nosaltres vam arribar el dia abans en un precari tren que des de Barcelona trigava un dia i una nit per arribar fins a Vigo. Ens allotgem en un hostal molt senzill. Teníem una fam que no ens aguantàvem. Saltem a la final amb una il·lusió increïble i ells no. Ells eren uns senyors en pla “som el Real Madrid“. Doncs no amics. Cal córrer per guanyar i això és el que vam fer nosaltres”.

Equip; Sebastián Pérez Navarrete, Eduardo Kucharski, Emilio Galve, Joan Font, F. Llopis, Carretero, Areny i “Toro” Gallén. Entrenador José Guix.

Un altre comentarista de la mateixa efemèride ressalta sobre la més àmplia victòria que va anar a càrrec del C.D. Layetano que va vèncer a la seva pista 64 a 20 al U.D. Huesca i que no obstant això en camp dels aragonesos només va poder guanyar per 22 a 30, de la dificultat de guanyar a domicili en camps en què taulers, cèrcols, terres i pilotes eren desiguals.

Seguirem…

TITO DONADA
Corresponsal del Laietà des del confinament en un barri de Barcelona. Però ja a la Fase 3 i gaudint cada vegada més del nostre Club!