Estem en el Club Deportivo Layetano del carrer Viladomat amb Roselló 1944-1947
Del 1944-1945 no disposem dels comentaris d’Eduard Kucharski. En aquest cas és un jugador del planter de la U.D. Montgat, Jaume Darbra, qui signa la crònica en el llibre de la Història del Bàsquet a Espanya.

“En les semifinals de la Copa del Generalísimo el Canoe que havia superat a el Reial Madrid, perdia amb el C.D. Layetano. A la final el C.F. Barcelona que era un equip molt dur, fins al punt que de vegades intimidaven, particularment els germans Carreras, van superar al C.D. Layetano per 37 a 34, després d’una pròrroga. Kucharski va ser el màxim anotador de el partit”.

La final de la Copa va ser xiulada el 22 de juliol de 1945 per la nit a la pista Gran Via de Barcelona per Blas Sorribas.

Pel C.D. Layetano Van jugar Carretero, Joan Font, Eduardo Kucharski, Sebastián Pérez Navarrete, Esteva, Galve, Alberti i Llopis.

Aquest mateix any el Layetano també havia cedit al Barcelona C.F. el Campionat de Catalunya.

A la temporada 1945-1946 ens trobem de nou amb la narració d’Eduard Kucharski.

El titula així “El C.F. Barcelona guanya de nou i jo m’acomiado del Layetano“.

“Va ser el meu últim any al Layetano. A la fi de l’any el Club perdria la categoria. Van ser temps difícils perquè s’havien anat marxant jugadors. Havíem estat en les quatre finals anteriors de forma consecutiva i guanyat dues d’elles. No obstant això, el bàsquet començava a poc a poc a orientar-se cap a un món més professional i els clubs punters havien de tenir un mínim de diners per viatjar. Això no s’ho podia permetre el Layetano.

Dels jugadors més importants, diria que només quedem Sebastián Pérez Navarrete i jo. Un dels nostres millors homes, Emilio Galve, va marxar al nostre màxim rival, el Barcelona. Crec que aquella temporada Carretero també se’n va anar, però a cap equip en concret, simplement va desaparèixer. Recordo que molta gent em convidava a anar-me’n a un altre equip millor. Em feia mal que a la Copa anterior, a la qual ja em podia haver acomiadat del Club amb un altre Campionat, ens haguéssim quedat a les portes. Llàstima que no haguéssim tingut una mica més de sort. Però bé, a la temporada que ens toca també vam donar guerra i vam quedar subcampions en el Campionat de Catalunya. Per sobre de nosaltres va quedar el Barcelona, ​​que tenia un equip més fort i era favorit.

Abans de la Copa i per accedir-hi, es van fer diverses lliguetes amb equips de diferents parts d’Espanya. Una cosa innovador en aquella època. Nosaltres estàvem a la Zona Centre ll, on vam quedar líders, el que ens va donar el pas directe a les semifinals de la Copa. Ens va tocar l’os dur de rosegar, el Barcelona. Mentre el Montgat guanyava còmodament a un Real Madrid que encara no sabia el que era ser un equip important. Nosaltres, en canvi, ens vam batre en una lluita dramàtica. Ells ens van guanyar per dos punts a la seva pista i nosaltres vam treure la mateixa diferència en la nostra. Al fer taules, vam haver de jugar un tercer partit en un camp neutral. L’elegit seria el R.C.D. Español. Allà, ens va guanyar el Barça per un únic punt; 34 a 33. Va ser molt dur, vam estar a punt de donar la sorpresa.

La final va tenir lloc a la Plaça de Toros de les Arenes de Barcelona. Va generar expectació i van acudir prop de 8.000 persones. Segons em consta, d’entre elles, hi va haver un espectador d’excepció a la llotja Presidencial: el Pare Millán. Ell va ser una persona important a Espanya difonent el bàsquet en els seus inicis, però bé, ja estem parlant de la prehistòria del bàsquet. Jo vaig viure la postguerra d’aquest esport.

Jo m’acomiadava del meu Club de sempre, el que em va donar l’oportunitat d’aprendre a estimar i jugar a bàsquet i competir per Espanya davant els millors. Encara recordo aquelles pistes del Layetano on sempre caminava llançant a cistella i fent esport. Fortuna la meva per haver viscut al costat”.

A la crònica del mateix llibre de la Història del Bàsquet a Espanya, la corresponent al 47-48, Marcel·lí Maneja, jugador del Joventut de Badalona comenta. “Aquest estiu del 47, l’històric Layetano acabava de ser desmantellat. Tot i que el Barcelona C.F. l’any anterior havia estat intractable, Eduard Kucharski els va deixar i es va venir a jugar amb nosaltres. No sé potser li van donar millors condicions. Hi havia un clar pseudoamaterisme encobert. Tots els que érem figures cobràvem una mica per sota encara que no es podia dir perquè anava en contra de les regles”.

Seguirem…

TITO DONADA
Corresponsal del Laietà des d’un barri de Barcelona, en aquesta normalitat relativa.