Una nova ubicació
Ara era urgent la localització de terrenys per adquirir. Amb la confirmació de la subvenció es feia viable. Era necessari accelerar la recerca.

Es va nombrar una Comissió dedicada únicament a aquesta comesa. Un dia i altre es repassaven els anuncis de terrenys a preus accessibles. La majoria eren a peu de Sant Pere Màrtir o Vallvidrera i el preu solia rondar les 25 pessetes el pam. Quan es consultava el plànol de la ciutat per avaluar la idoneïtat de cada possibilitat, gairebé tots els terrenys disponibles apareixien afectats pel segon o tercer cinturó. S’acumulaven les decepcions. Finalment el cap de la Comissió de recerca, el Sr. Enric Piquet, per pròpia iniciativa va publicar un anunci al diari. Només va obtenir una resposta, la d’una família que per motius hereditaris havia de vendre uns Terrenys.

Es tractava de més de cent mil pams de terreny per un preu que rondava els 4 milions de pessetes. Aquesta oportunitat es convertiria en un local social de quatre plantes, quatre pistes de tennis, una pista poliesportiva, una piscina, un solàrium, un frontó i un parc infantil.

Van ser els terrenys de partida al carrer Sant Ramon Nonat.

El dia 2 de novembre de 1965, un any després del desnonament, Joan Antoni Samaranch, que ja era Delegado Nacional, presideix l’acte de col·locació de la primera pedra de les futures noves instal·lacions.

Aquest primer pas era primordial però no suficient. Seguien les negociacions per tractar d’obtenir una contraprestació dels antics propietaris.

Gràcies a la bona tasca del llavors President es va aconseguir que el Gobernador Civil de Barcelona interferís davant l’empresa Construcciones Pulido, que estava edificant en els anteriors terrenys de Club perquè en compensació pel desnonament construís una piscina de 25 metres al Club, que si va realitzar.

Mentrestant, s’actuava en diferents fronts, un relacionat amb les obres, un altre mantenint les competicions esportives i un altre de més transcendència, la captació de nous socis. Tot això des del local de Taquígraf Serra.

Cal considerar que en el moment del desnonament el Club tenia 750 socis i que d’aquests només 250 van fer el pelegrinatge a Sant Ramon Nonat, de manera que encara es feia més palesa la disminució de recursos econòmics del Club.

No hi havia cap dubte que tot i les subvencions i contraprestacions rebudes, una nova etapa no podia existir sense una entrada notable de nous socis.

Per fi, després d’un any i mig d’obres, el 9 d’abril de 1967, es feia la inauguració de les noves instal·lacions. L’acte tan solemne com esperat va ser presidit també pel Sr. Joan Antoni Samaranch, el qual en el seu parlament va remarcar que la institució que presidia fomentava que fossin les mateixes entitats esportives les que es valguessin per si mateixes per tirar endavant els seus projectes, en clara al·lusió al dramàtic periple que havia viscut el Layetano i que acabava de superar gràcies a l’esforç d’un grup de socis fidels a la persistència del nostre Club.

Un any més tard sorgeix l’oportunitat d’una primera ampliació. Es tractava d’uns terrenys de lloguer que ens permetia passar de 4 a 8 pistes de tennis. Es va signar un contracte de lloguer de dos anys renovables amb opció de compra. Aquests terrenys van ser finalment adquirits al 1978.

Durant aquest temps les activitats esportives es seguien mantenint amb un bon nivell competitiu, en el Padre Mañanet tant en bàsquet com en hoquei i en el C.T. Pompeya les de tennis, si bé en aquest cas només a nivell individual.

Segueix com a corresponsal del  C. E. Laietà des del confinament en un barri de Barcelona, Tito Donada.

Cuideu-vos. Seguirem.