L’hoquei patins a partir de l’any 1967
Gràcies en primer lloc a Col·legi Pare Manyanet, situat a la Travessera de les Corts que va oferir una alternativa a la pèrdua de la instal·lació en Viladomat/Rosselló. Cal destacar la bona acollida que van fer i l’entusiasme que van mostrar en cada partit. Per al Col·legi suposava poder gaudir d’un gran espectacle perquè el nivell de joc era màxim. L’equip havia pujat  a la Primera Divisió i assistia força públic. Van desfilar per aquesta pista equips com l’Espanyol, Barcelona, ​​Reus Esportiu, Barcino, Noia, Igualada, etc.

El 1967, amb la inauguració de les noves instal·lacions a Sant Ramon Nonat, l’equip recupera el suport de la seva afició.

En aquestes noves instal·lacions, i amb unes renovades ambicions esportives, el Club incorpora a l’equip juvenil, pel qual ja venien passant nombrosos i bons jugadors, a Modest Gannau, Paco Vila, Yosi Marimón, Jordi Alegret, Barrios, Crespo i Joaquim Rovira, molt bon porter, conformant un gran equip.

L’equip sènior no pot mantenir la categoria. L’edat i els compromisos professionals de la majoria dels seus jugadors comporta abandonar en bloc la competició, i ocasiona incorporar a el primer equip un grup de jugadors procedents dels Maristes de Sant Joan, que vénen després de contactar Jaime Barrios amb Fernando Iglesias “Chiqui” en el que es pot considerar una altra bona gestió d’Albert Buxeda que havia aconseguit captar-los pel Club.

Els jugadors que van arribar van ser Albert Forns, Luis Miguel, Pere Ferré, M. Burart, M. Gannau, Santi Valls, Garcia i el mateix F. Iglesias. L’entrenador d’aquest equip va ser J. Soteras.

Posteriorment, per a l’equip sènior es fitxa un bon entrenador, Santi Pagès, per dirigir l’equip, que al no assolir els objectius previstos, dimiteix quan falten poques jornades per acabar la lliga, tement el descens de categoria. El delegat de l’equip, Sr. Barrios, pare de Jaime Barrios, es mou per salvar la categoria i demana a Lluís F. Pérez Seguí que es faci càrrec de l’equip com a entrenador, que després de seriosos dubtes acaba comprometent-se com a jugador entrenador. L’equip reacciona després de la seva incorporació i salven la categoria. Finalitzat el compromís Pérez Seguí abandona el càrrec.

Amb tot això el Club, que seguia amb la tradició de tenir bons equips juvenils, aconsegueix formar un equip que realitza dues temporades molt brillants, la del 1974/75 al quedar Campions de Catalunya i Sots-Campions d’Espanya a La Corunya, i la de l’any següent 1975/76, Campions de Catalunya i quarts al Campionat d’Espanya (els jugadors; A. Barrio, I. Domenech, Fredy Martin porter, J. Naval, J. Poblet, S. Roca, L. Salarich, A. Tibau). Tota aquesta progressió, es consolida amb l’inici dels equips alevins que es formen a l’escola que posa en marxa “Chiqui” Iglesias. Els nous inscrits són molts, recordarem a Jordi Gambús, Jaume Navas, els germans Isern, els germans Farré, Augusto Newton Jr., Lluís Trías, que constitueixen una fornada que va començar amb molta empenta però que una mica més tard va restar una mica frustrada.

Per la mateixa època, alguns dels recentment retirats senten la nostàlgia de no practicar el seu esport favorit i comencen a realitzar entrenaments entre ells, amb el “partidet” de rigor per “matar el cuc”. Aquesta pràctica comença a convertir-se en un costum cada dilluns a les nou del vespre i cada vegada són més els jugadors que s’apunten; Jordi Trias, Pepito Soteras, Manel Puigbó, Augusto Newton, Humbert Ferrer, Lluís Medina, Lluís F. Pérez Seguí, Antonio Orpinell, “Chiqui” Iglesias, Modest Gannau, Josep Vigueras, Pepe Llinàs, J. Maria Ovies, Macià, Ll. Rubio i altres més com C. Badosa, Guillem Muntaner, Gerardo Millet, Ferran Lacalle, etc. la majoria socis del Club.

Es van muntant partits contra altres equips que tenen la mateixa enyorança. Aquesta iniciativa, va conformant un grup d’equips amb la mateixa il·lusió que aconsegueixen configurar una competició a la Federació Catalana. Es constitueix la Primera Lliga Catalana d’Hoquei de Veterans. És l’any 1976.

Per a aquesta Competició formen equip “Chiqui” Iglesias de porter, la defensa i mitja la componen Lluís Medina i Lluís F. Pérez Seguí i la davantera Humbert Ferrer i Manel Puigbó, amb Eloy Mundi, reforçant l’equip Joan Planaguma, Modest Gannau i J. Maria Ovies.

En aquesta primera edició es juga la final a quatre i la guanya l’Igualada H.C. Posteriorment a l’any 1978 el Laietà guanya el Campionat de Veterans vencent en semifinals al F.C. Barcelona i a la final al Club Tennis Barcino.

Seguirem…

TITO DONADA
Corresponsal del C.E. Laietà.