Seguim en el Club del carrer Viladomat amb Roselló

EL DESNONAMENT

Al 1958 moria el Dr. Josep Maria Alonso Candaló que des de 1947 presidia el Club. Cal ressaltar de la seva gestió, la humanitat que li donava la seva professió, la seva capacitat de diàleg, la seva predisposició a afavorir les relacions socials i la seva habilitat per aconseguir resultats esportius per sobre de les possibilitats econòmiques del Club. El Club va perdre no només una gran persona sinó un gran President. Si ja des de l’exterior es considerava el Layetano com un Club de prestigi amb carisma, aquests onze anys van servir perquè aquesta bona imatge augmentés més encara i que es valorés la seva tasca en pro de l’esport. No obstant això, la seva mort va provocar moments d’angoixa per a la continuïtat del Club.

Després de la seva mort la Presidència va ser ocupada pel Sr. Manuel Ibáñez Orioles, industrial i cap de família molt arrelada al Club, especialment en l’ambient tennístic doncs era un gran jugador de tennis. Durant la seva gestió ressalta el continu suport a les activitats esportives i l’empenta a les obres de remodelació que es van dur a terme.

Però el període en la Presidència duraria poc. Al 1964, en plenitud de la seva vida, en una ràpida i absurda intervenció quirúrgica mor. El Club en poc temps perd una altra bona persona i un gran gestor amb forta personalitat.

Els terrenys del carrer Viladomat-Rosselló no eren propietat del Club. Els amos eren la família Viladomiu, de gran tradició industrial tèxtil i que comptaven com a metge de capçalera al Dr. Alonso. La família, agraïda per les seves atencions, li havia promès que mentre fos president del Club no tindria cap problema la subsistència del Club, però amb la seva defunció es va perdre la garantia de permanència.

Aquesta realitat va fer que durant el mandat del Sr. Manuel Ibáñez es rebés una notificació oficial del propietari convidant a abandonar les instal·lacions.

Si la joventut i la personalitat com a emprenedor del Sr. Manuel Ibáñez feia confiar en una negociació dura, ara amb la seva mort, la situació es complicava.

D’acord amb els estatuts li correspon a el vicepresident assumir les funcions. En aquest cas recau el càrrec al Sr. Muñoz, el qual a causa de la seva vinculació en el ram tèxtil i a una suposada amistat amb la família Viladomiu, aixeca sospites entre el col·lectiu social i provoca que s’arribi a una situació conflictiva.

Després d’uns dies de vivències crítiques en què no es pot evitar que el desnonament progressés, es va aconseguir un ampli consens per nomenar President a una persona que tenia un historial de fidelitat al Club, amb suficient solvència econòmica i més distanciada del que estava passant .

Es va decidir que aquesta persona fos el Sr. Josep Guix i Torrent, que havia defensat amb sacrifici i prestigi els colors del Layetano com a gran jugador de bàsquet, i a més era membre d’una família de llarga tradició a l’entitat, que en aquell moment d’aigües mogudes a causa d’una situació tan delicada que afectava la supervivència del Club, va tenir la valentia d’acceptar el repte.

El panorama s’anava complicant i la desaparició del Club es considerava un fet. S’ha de saber que el desnonament era taxatiu i no contemplava cap indemnització.

L’opinió pública es va manifestar a favor del Club. Experts jurídics van publicar articles contraris al desnonament. Les autoritats de l’època desconcertats, no els agradava l’escàndol que s’anava formant, però tampoc feien res per evitar-ho.

S’ha de saber que la Llei vigent qualificava i protegia com a terrenys esportius aquells on s’havia practicat esport durant pocs anys, encara que estiguessin en un terreny qualificat com a edificable. Aquest era el cas de el Club i pot ser que també d’altres clubs d’Espanya, però ningú era capaç d’aplicar aquesta norma a nosaltres, al considerar l’alt valor dels terrenys per la seva ubicació. Ara bé, aquesta controvèrsia va suscitar una acció sorprenent. Es va buscar el directori de tots els clubs esportius d’Espanya i se’ls va enviar un model de telegrama amb el prec que ho enviessin a la Delegación Nacional de Deportes y Educación Física, manifestant la seva preocupació per la violació del Decret que hauria permès al Layetano continuar ocupant les seves instal·lacions.

Dit i fet. Durant uns dies i nits, al voltant d’una taula de ping pong i amb unes màquines d’escriure que van aportar alguns socis, van ser enviades aquestes cartes a tots els clubs d’Espanya.

La resposta va ser espectacular. A causa en part a l’esperit de col·laboració i en part al fet que altres clubs estaven en semblant tessitura, van aconseguir l’arribada a la Delegación Nacional de Deportes de centenars de cartes en pocs dies.

Aquest fet va comportar al fet que el Sr. José Antonio Elola Olaso que era Delegado Nacional i el Sr. Joan Antoni Samaranch que era el seu representant a Catalunya, atorguessin una subvenció per a l’adquisició de nous terrenys i una ajuda per a les noves instal·lacions. Era la primera vegada que es destinava diners per a terrenys, el que creava un precedent que podia comportar comparacions amb altres casos similars, no només a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya, però el compromís va seguir endavant.

A partir d’aquest moment es fa necessària la recerca de terrenys.

Es va arribar a una situació de provisionalitat. Mentre els tràmits administratius seguien, es van jugar els últims partits a Viladomat-Roselló.

Com era natural es feia difícil afrontar la nova situació sense local social i per això es va buscar una alternativa. Es va considerar oportú llogar uns baixos al carrer Taquígraf Serra 11. Ara bé, s’havia de buscar una alternativa perquè les activitats esportives seguissin endavant.

Es van fer gestions que van resultar ser infructuoses fins que es van trobar dues entitats que van respondre amb generositat. El Col·legi Pare Manyanet a la Travessera de les Corts i el C.T. Pompeia a Montjuïc. D’aquesta manera es va seguir amb el bàsquet, l’hoquei i també amb el tennis. El nostre reconeixement i agraïment a totes dues entitats.

Seguirem malgrat aquesta pandèmia. Cuideu-vos.

TITO DONADA
… que segueix amb els ànims intactes per seguir com a corresponsal del Laietà.