Entorn soci-esportiu a Sant Ramon Nonat
Aquests anys que transcorren des de finals dels anys 60 fins als 90 corresponen des dels seus inicis a grans canvis en la societat. Des de la revolució social del 68 a França a l’ús de la tecnologia digital.

Però retrocedim als primers anys de Club a San Ramón Nonato, en aquell moment, més tard Sant Ramon Nonat.

Poques famílies van ser les supervivents del desnonament, però aquestes van saber traslladar part dels costums del Club de Viladomat-Rosselló a la nova ubicació.

Amb l’inici de les activitats van prosseguir les competicions a les quatre primeres pistes de tennis i a la pista poliesportiva. Seguia la pràctica del tennis, el bàsquet i l’hoquei. Si bé aquestes dues últimes activitats no havien tingut discontinuïtat competitiva en el cas del tennis si, havia estat la més afectada. De tota manera a l’ésser en aquells moments un esport d’èxit pels triomfs dels tennistes espanyols, especialment de Manolo Santana, l’entrada de nous socis per a la pràctica d’aquest esport no es va fer esperar. Per promoure aquest progrés es van arribar a posar anuncis als diaris locals oferint formació als joves que volguessin progressar en la pràctica d’aquest esport. Les proves les realitzava Josep Guiot com a Director de l’Escola i els entrenadors Juli i Jordi López. Així van entrar de joves els germans Díaz, José Luis, Hortensia i Paloma, i altres com Huguet, Clotet, Gimeno i Capdevila.

Van venir jugadors d’altres clubs que alternaven la seva participació amb la del seu club d’origen, com el Dr. Solsona i els seus fills Luis Felipe i Jordi que procedien del C.T. Turó, o els germans Francàs que venien del C.T. Manresa. Successivament es van anar incorporant altres com Coscojuela i Maurizot, que es van unir als que procedien del Club anterior com Bruno, Escudé, Badosa, Sánchez, Donada, Martinez, Yll, Rovirosa, Relats i Solà, pocs més. Era l’època de nous jugadors com Escoda, Moreno, Perales, Alepuz, Millet, Folgosa, Hieman, Ovies, Iñareta, Mas Sala, Pastor, Steindorf i Huguet.

Encara es mantenia el sistema de classificació intern del Club i es prosseguia amb els Campionats de parelles equilibrades. A aquestes bones costums es van sumar altres, com les 12 hores de tennis en què es feien dos equips on els jugadors s’anaven alternant per anar sumant punts.

Per als tennistes que s’iniciaven en la pràctica, el Sr. Biarnés organitzava un concurs de noves raquetes que facilitava la seva incorporació a la dinàmica del Club. Aquesta mateixa persona, molt activa al Club, també promovia la donació de sang a la Creu Roja organitzant un torneig.

Des del Club, la Secció de Tennis organitzava el Campionat per Equips semblant als de competició entre clubs, cinc individuals masculins, dos femenins, dos dobles i un mixt. Un altre torneig que ens recorda Lluís Medina és el de l’Amistat, que era per parelles amb la peculiaritat que els dobles estaven formats per un soci i un convidat no soci. En una de les edicions ens comenta que va perdre una final contra la parella formada per Buenaventura Clotet. També s’organitzava una mini olimpíada entre equips amb la pràctica d’esports diferents.

Correspon a uns temps d’una activitat un tant frenètica que succeïa de forma paral·lela al creixement del Club.

S’incorporen altres famílies que aporten nova saba al Club; Canals, Montserrat, Togores, Tarrero, Xartó, Fresquet, Clotet, Campins, Castilla, Rovirosa, Garriga, Gimeno, Capdevila, etc. Però l’activitat esportiva formativa més important parteix del Sr. Tomás Rubio que inicia el Patronat Esportiu, que es converteix més tard en el Laiesport. El primer director del Patronat va ser Andreu Bru. Encara ara s’ofereix als petits la pràctica de tennis, bàsquet i patinatge els dissabtes al matí, perquè després al créixer puguin incorporar-se a les escoles de tarda de cada pràctica esportiva que triïn.

Una cosa semblant i complementaria són les activitats organitzades durant les vacances, el Laiestiu que permet als pares mantenir els seus fills ben custodiats en els períodes sense escola, practicant esport o activitats de lleure. Amb el Laiesport i el Laiestiu es dóna una resposta eficaç a les necessitats formatives de les famílies.

De forma paral·lela, també com una continuació del que es duia a terme anteriorment a les seccions de bàsquet i hoquei, s’organitzaven durant l’estiu els tornejos socials en què participaven tots els practicants independentment de quina fos la seva edat i la seva experiència. El mateix va passar amb el futbol sala, encara que en aquest cas no procedia de l’anterior Club. Afegir que en el cas de l’hoquei fins i tot es va organitzar un torneig social entre pares i fills.

I pel que fa al bàsquet, ens comenta Andreu Bru que hi va haver un intent de formar un equip femení que només va arribar a jugar algun partit amistós, però que no va prosperar més.

Una altra ressenya és i han estat les Penyes, que són grups de socis organitzats en base a una activitat esportiva o d’una altra índole, als quals els uneix una funció d’oci comú. Ressaltar la Penya Màsters que va dirigir durant molts anys el Sr. Alepuz amb la col·laboració del Sr. Iñareta, que posteriorment el va succeir. Complementaven activitats del propi Club com ara l’organització de la Loteria Nacional. A la festa principal de la seva pròpia Penya cada any havia de reservar plaça amb suficient antelació ja que sempre se superava l’aforament previst.

Altres Penyes que van sobresortir van ser la del Porró, la Gavia i la Marinera, amb una activitat més restringida.

Cal destacar que en aquesta època, durant bastants anys, se celebraven totes les festes tradicionals. Les revetlles de Sant Joan i Sant Pere a l’aire lliure i al costat de la piscina amb actuacions d’artistes famosos. El Carnaval, amb les seves disfresses i el seu gran ambient, la Gran Revetlla de Cap d’Any. Manifestar que en aquestes festes estava gairebé tot el Club i es completava i sobrepassava la capacitat que oferia l’espai destinat a la festa.

Menció molt especial era la Cavalcada de Reis, amb carrossa inclosa, que es llogava a Balañá i que era organitzada pel Sr. Biarnés, que fins i tot arribava a disfressar-se de patge Reial i que més d’una vegada havia estat reconegut per algun soci. Finalitzada la Cavalcada hi havia actuació de pallassos i repartiment de joguines i caramels.

Durant una època es va publicar el Butlletí del Club, on s’informava als socis de les notícies, novetats o activitats del Club. Sembla ser que una altra vegada Tomás Rubio va ser el promotor d’aquesta iniciativa.

Ja des dels anys 80, com a conseqüència de l’evolució de la societat, l’arrelament familiar es perd i el Club deixa de ser una part essencial de la vida familiar, que porta a un plantejament diferent de les estratègies en els clubs. Sorgeixen noves ofertes d’altres entitats com són els gimnasos amb zones d’aigües i les persones deixen de tenir la inclinació que tenien al Club, que deixa de considerar-se una extensió de la vida familiar.

Com a conseqüència d’un empitjorament de la situació econòmica general hi ha una baixada considerable de socis que porta a una pèrdua de les tradicions del Club. És més impersonal. També són els temps.

Pel que fa als serveis del Club és oportú esmentar que durant aquests anys el Restaurant va ser regentat per diferents professionals. Cal destacar al Sr. Pueyo, Jesús i Pedro i més tard a Ramon. Però la que va estar més temps i amb el gust d’una majoria de socis, va ser la Sra. Leonor Gras que venia de La Molina i era una gran cuinera. Quan es va retirar, Luís va agafar la responsabilitat i va mantenir, o potser que va superar, el nivell de satisfacció dels socis.

No es pot acabar aquest apartat sense esmentar a persones, empleats del Laietà que han passat pel Club, que han deixat un record a tots els socis que van tenir el plaer de conèixer-los o bé de patir-los.

El Sr. Àngel, pare d’Àngel Giménez, jugador de la Copa Davis que es va formar al Club, que s’encarregava i preocupava de tot. Vivia a l’edifici i era recepcionista, telefonista, es preocupava del manteniment, de donar les pistes, les pilotes i d’organitzar els aplegapilotes. El seu successor, el Sr. Ismael Rodríguez, que es va patir, dit de forma afectuosa pel seu caràcter sec i intransigent, però també gran persona. Al Sr. Badia, “flagell dels nens” a qui sempre feien enfadar.

Així podríem seguir, recordant a les primeres administratives Ana Portillo i Cristina Rosado, als cuidadors de pistes, Guillem i Abraham, i a l’etern responsable de manteniment Jordi Pujol, sense el qual, potser el Club hauria d’haver estat tancat més d’un dia.

TITO DONADA
Encara corresponsal del C.E. Laietà.

A tots els que m’heu llegit durant aquests mesos us desitjo un Bon Nadal ple d’esperança, esperança de temps millors, però sense oblidar els que ens han deixat, que els recordarem com si estiguessin sempre entre nosaltres. Una abraçada.

Agrairem qualsevol contribució, ja sigui rectificació, aclariment o ampliació de notes publicades.