14 de marzo de 2019
El Pep Rovira és l’entrenador del nostre cadet “C”, un entrenador amb molts anys d’experiència tant amb equips masculins com femenins. Pare de 2 jugadors de la secció, té una doble visió pare/entrenador de la secció que sempre és interessant.
- Aquesta és la teva primera temporada del retorn a les banquetes després d’uns quants anys de parèntesi, com et sents?
El primer dia em sentia com quan, amb 19 anys, afrontava el repte com a primer entrenador, molt nerviós i amb la il·lusió i l’esperança de fer la meva feina tal i com em deia el meu pare, si ho fas, compleix i fes-ho bé
2. Ja fa uns quants anys vas entrenar el sènior femení del C.E. Laietà, com ha estat la tornada al club? Has vist molts canvis?
Exactament 14 anys, l’edat que te el meu fill gran. La tornada ha estat molt positiva i després de seguir als dos desde la grada durant set anys, els quatre últims al Laie, crec que s’han fet canvis que potser semblen petits però amb temps i ganes podríem millorar, alguns aspectes tant de relació amb els pares com a nivell d´instal·lació, però en general crec que el camí és el correcte.
3. Aquest any estàs entrenant el Cadet C, quina valoració fas de l’equip fins el moment?
Vaig agafar 13 nens sense saber que podria aconseguir i a més en un nivell nou per a tots ells. La tasca a priori era fer que milloressin individualment i que entenguessin el que significa formar part d’un equip i, a poc a poc, però sense pausa ho anem aconseguint. Tal i com dirien els professors ara, necessita millorar però progressa adequadament.
- Has trobat moltes diferències en el bàsquet formatiu després d’aquests anys allunyat de les pistes?
Rotundament sí. El bàsquet és fàcil però no consisteix només en ficar la piloteta dins la cistella. La televisió ha fet que els nens estiguin més pendents de fer el que veuen, que el que realment haurien de fer. La tècnica és important però no ho es tot, penso que alguns conceptes tàctics individuals i d’equip s’haurien d’anar introduint abans.
- A més d’entrenador, ets pare de 2 jugadors del club, el Joan i l’Iñaki. A casa es viu el bàsquet intensament, no?
Realment no, t’explico, a casa el que vivim intensament és la família i els estudis que es la nostra guerra diària. Sóc molt de separar, i penso que cada cosa té el seu espai. Tot amb entrega i sacrifici, però cada cosa al seu lloc.
- Ara que has tornat a primera línia, quins són els teus plans de futur?
Sóc bastant transparent i de viure el cada dia com si fos l’últim, gaudir del que tinc i no penedir-me de res. Evidentment, com tothom, penso en el futur i, ara per ara, en el lloc on sóc, estic molt a gust. No busco guanyar cap campionat tan sols espero tenir l’agraïment d’una tasca ben feta i aconseguir el respecte dels jugadors, pares i, com no, del club. I si no és molt demanar poder, de moment, seguir un any més.
- Per acabar, com a pare, com veus el seu comportament a les grades i la influencia que aquest pot tenir en els seus fills i en la dinàmica d’un equip?
Aquesta és la pregunta trampa per un entrenador que a més és pare al mateix club. Després de 25 anys on he sigut jugador, àrbitre, monitor i entrenador des d’equips de base fins a 1ª Catalana masculina i 1ª Nacional femenina, vaig tenir el dubte de si sabria ser pare. I no em refereixo a criar i educar! Com a pare, mai he entrenat als meus fills ni abans, ni durant, ni després d’un partit, ni vaig per les grades donant lliçons a ningú. Sento llàstima pels nens que durant un partit estan més pendents de la grada que de la banqueta. Els pares estem, per animar, per fer que els nens arribin a l’hora a l’entrenament i al partit, i per a castigar-los si suspenen o juguen amb el mòbil quan no toca, però no si fallen una cistella. Malauradament com a tot arreu, el comportament d’uns pocs pot donar una mala imatge i, sovint, hi ha gent que està més pendent de criticar a l’àrbitre, a l’equip contrari, i fins i tot, al propi entrenador. Penso que la majoria hauríem de fer que aquests pocs s’adonessin de que el seu comportament no es pot tolerar. No oblidem, que el bàsquet és un joc. Resumint, no és bona la figura del pare entrenador de grada.
