17 de octubre de 2020
Seguim en el Club del carrer Viladomat amb Roselló
EL TENNIS
Fins ara, aquests anys que corresponen a el Club de Viladomat-Rosselló i a el període de temps transcorregut des dels anys 30 fins al 1964 no ens hem referit al tennis. Tenim poques referències del tennis i per tant menys notícies que ressaltar.
Només per referències que normalment no vénen de jugadors de tennis, sinó de socis antics que practicaven altres esports. Sabem que en els anys 40 jugaven els germans Castellà, Kucharski, Riba, Manuel Ibáñez, Valentí Roca, Amadeu Climent, Eduardo March. No coneixem si es participava en competicions per equips amb altres clubs.
Ja en aquella època existia un sistema de classificació implantat a nivell territorial. Cada jugador que intervenia en campionats, segons el seu nivell de joc en base als resultats obtinguts, estava classificat en categoria primera, segona o tercera. Calia guanyar en competició a jugadors de nivell superior per ascendir i cas de perdre amb jugadors de nivell inferior es descendia.
La raqueta era de fusta i el cordatge de tripa. S’utilitzaven premses que s’aplicaven en el marc de la raqueta un cop acabat el partit per evitar deformacions per tensions. La vestimenta havia de ser blanca, fins i tot s’arribava a impedir sortir a la pista si portaves un altre color.
En aquests anys era una pràctica habitual la dels aplegapilotes (i en el Layetano els havia com en la majoria de clubs, per sort de l’esport, doncs molt bons jugadors havien sorgit d’aquesta activitat).
En el tennis es practicava una tècnica diferent a l’actual, a la pilota que en aquell temps era blanca se li impactava amb la raqueta de forma més plana, i per això la forma d’agafar la raqueta era més tancada. El grip, era semblant al que es dóna la mà d’una altra persona al saludar “estil continental”. La trajectòria de la pilota era més rectilínia, passava just per sobre de la xarxa i botava a menys d’un metre de la línia de fons. El servei també era pla. Aquest joc s’alternava amb cops més tallats.
En aquells temps era considerat un esport d’elit. Les entitats esportives que el practicaven normalment no disposaven d’un altre esport. Aquells Clubs segueixen avui vigents, R.C.T. Barcelona, C.T. Barcino, C.T. Salut, R.C. Polo, C.T. Turó, C.T. Sant Gervasi, C.T. Hispano Francès, C.T. Pompeia i el nostre C.E. Laietà.
Com a professionals amb reconeguda influència en la manera de jugar estaven Ventura al R.C.T. Barcelona i Bartolí al C.T. Barcino.
Durant aquests anys, cap a 1955, tant a nivell nacional com internacional els tennistes eren considerats com a professionals o amateurs segons la seva dedicació professional. Depenia de la seva implicació com a jugador, si vivia només d’aquesta activitat o bé el practicava sense un rendiment exclusivament econòmic. Els professionals venien a fer lliguetes que jugaven mitjançant exhibicions per diferents països. A aquest grup també pertanyien els entrenadors dels clubs. De renom internacional entre els quals estaven, Rod Laver, Ken Rosewall, Pancho González i Andrés Gimeno entre uns altres no, molts més.
Cada club de tennis comptava amb el seu propi entrenador o entrenadors. En tots ells no deixava de ser una figura representativa de club, amb una relació contractual diferent segur a l’actual. Al Layetano el primer entrenador del qual tenim coneixement va ser Joaquín Fernández. Posteriorment va ser Jaume Martin que durant molts anys va formar a molts jugadors i que a més de mantenir una gran relació amb els socis contribuïa a un bon ambient al Club.
A la secció de tennis hi havia un rànquing on tots els jugadors segons el seu nivell estaven classificats. El jugador podia reptar per millorar la seva posició a l’immediatament superior i disposava d’un temps regulat per jugar el partit. Durant aquest període no podia ser reptat per l’anterior a la seva posició. En cas de no vèncer no podia tornar-ho a fer durant un temps determinat. La veritat és que no hi havia molt moviment perquè el que valia era la classificació de la Federació, encara que, això sí, la majoria de jugadors de el Club no constaven per no participar en competicions.
Dins del Layetano destacar a Joaquín Moure que al 1953 es va proclamar Campió de Catalunya Júnior. Alguns anys més tard, després de ser professor en el nostre Club, passaria a C.T. Barcino on va aconseguir com a professional diversos èxits esportius. Al 1957 va ser Gabriel Guix qui va aconseguir el títol de Campió Escolar de Catalunya a nivell individual i en parella al costat de C. Castelló i a l’any següent ho va renovar, però en aquest cas amb R. Pradell. Era una època on l’esport escolar era molt reconegut i havia escoles especialitzats en diferents disciplines esportives. Els Maristes en hoquei, Sant Miquel en handbol, Salle Josepets en bàsquet, Salle Bonanova en futbol.
Entre les dones que practicaven el tennis amb certa freqüència ressaltar a Lolita Roca, Sra. Alonso, Sra. Lolita Bruno, Sra. Carmen Carulla, Sra Mercedes Guix.
Entre els homes Sr. Ibáñez, Sr. Carulla, Sr. Garriga i Sr. Basas, Relats i Solà.
Molt més joves estaven María Mercedes Guix, que amb el temps es va convertir en una de les millors esportistes del Club i Marisa Marco i posteriorment va arribar la Celia Ravell.
Com a joves ressaltar a Francisco Badosa i al seu germà Carles. Adelio Sánchez, Eduardo de la Rosa, Manel Escudé, Jani Figueres i Peter Farrés. I més joves, els germans Ibáñez, Sicart fill, José Bruno, Tito Donada, Juanjo Martínez i José Luis Galán.
En aquests temps es jugava un tennis alguna cosa heterodox, havia fins i tot un tennista que jugava amb les dues mans i ho feia prou bé.
A nivell competitiu es jugaven els Campionats de Catalunya en les diverses categories per eliminatòries. Eren cinc individuals i dos dobles. Com Campionat individual de Catalunya es jugava el Elola Olaso per júniors i infantils, no sé si hi havia categoria cadet. Es jugava a l’estiu i era al C.T. Salut i venien els millors jugadors d’Espanya. En aquests Campionats comencen a destacar els germans Gisbert, Arilla i Orantes.
En la mesura que el tennis evolucionava com la resta dels esports, els mitjans de comunicació destinaven més temps al seu reconeixement i els patrocinadors més diners a la seva promoció. L’exigència per a tots els esportistes era màxima pel que la seva dedicació va passar a ser plena. Amb això la línia que separava els professionals dels no ja no es podia distingir i amb això la competició va passar a ser la mateixa per a tothom. Encara que això ja va ser a mitjans dels 70.
Seguirem.
TITO DONADA
… que segueix com a corresponsal del Club Esportiu Laietà
