Camí del Centenari – Capítol XXX (part II)

Per gestionar aquest nou repte faltava algú predisposat a comprometre’s amb el grup i es té la sort de trobar a Antonio Muñoz, amic de Modest Gannau. Antonio per la seva il·lusió passa a formar part de l’equip i tan important arriba a ser la seva contribució que en els anys següents resulta imprescindible per a l’equip i la secció. Per la seva entrega entra a formar part de la Junta Directiva, com a delegat de la Secció d’Hoquei, i posteriorment, com a conseqüència del seu bon fer, s’incorpora també a la Federació d’Hoquei. Més tard s’incorporaran altres jugadors com Ll. Trías i Paco Vila, que permeten mantenir l’exigència dels bons resultats.

A finals dels anys 1979 i 1980, el Club entra en una fase de transició, amb la mateixa il·lusió però amb falta de mitjans. La política esportiva del Club es mostra amb dubtes.

Molt té a veure la situació econòmica del Club. Els jugadors d’hoquei en una gran part no són socis, i per aconseguir una estructura suficient d’equips s’ha de fer un esforç constant de recerca que no sempre és possible i menys si parlem només de socis. També la desaparició de figures representatives del Club que pogués ser estímul de nous jugadors no afavoreix la continuïtat.

De tota manera l’entusiasme d’algunes persones fa possible redreçar la nau de l’hoquei a principis de la dècada dels vuitanta s’aconsegueix de mans de G. Llull formar un equip de juvenils capaços d’aconseguir un tercer lloc en el Campionat de Catalunya, només superats pel Barcelona i Mollet. A la fase final del Campionat d’Espanya a Oviedo s’aconsegueix també la tercera posició. Aquest equip es disgrega la temporada següent, fitxant gairebé tots els seus components pel Barcelona i el Mollet, a causa de la impossibilitat de poder oferir el Club un projecte de futur.

Des de llavors en els anys següents es treballa intensament per desenvolupar una estructura que permeti consolidar l’hoquei al Club per obtenir no només resultats esportius, sinó també pedagògics i socials. D’aquesta manera Fernando Iglesias, el bo del “Chiqui”, comença la seva tasca amb els més petits perquè creixin en la pràctica de l’hoquei i així poder nodrir amb posterioritat els diferents equips. L’inicia des del Patronat a l’Escola Esportiva d’Hoquei.

Amb el suport de Miquel Sambola des de la Presidència del Club, sembla que es revifa l’interès del Club i s’observa un suport més sostingut a l’hoquei. El 1991 s’aconsegueix que l’equip juvenil sigui Campió Territorial de Barcelona. El 1997 i 2005, l’equip Benjamí Campió de Consell de l’Esport Escolar i l’equip juvenil Campió de la Federació Catalana de Patinatge.

L’esforç durant aquests últims anys fa que entre 1994-2017 més de 600 nenes/nens hagin passat per les escoles i que entre 1995-2015 set equips s’hagin mantingut en Competició entre la Federació i el Consell. Gairebé 70 nens a l’any.

Des 2015 i 2017 ressaltar els professionals que han dedicat hores a la formació; Ivan Tibau, que va ser Secretari de l’Esport, Florentino Aroni, entrenador Nacional, Sergio González Delegat i Eugenio Gómez entrenador Nacional.

Però la realitat no permet mantenir els equips en la competició, tot i el constant suport d’Antonio Muñoz, persona tranquil·la i perseverant i de Fernando Iglesias “Chiqui” (50 anys a l’Hoquei del Laietà) es fa difícil aconseguir un nombre suficient de socis que permeti completar els equips de les diferents edats.

Però el Club segueix ensenyant a patinar.

TITO DONADA
Corresponsal del C.E. Laietà.