5 de octubre de 2020
Seguim en el Club del carrer Viladomat amb Roselló en l’època que va des de l’inici dels anys 50 fins al 1964
L’INICI DE L’HOQUEI
L’espai era limitat i amb prou feines permetia créixer. La Junta Directiva que coneixia les preocupacions dels socis i l’evolució de l’esport en aquests anys, cobreix la pista de bàsquet amb ciment el 1952 i uns anys més tard en un petit solar interior adjunt a la masia construeix un local que servirà com a sala d’actes, gimnàs en el qual ES situa també el tennis taula. La fonamentació de el camp de bàsquet obre una nova oportunitat a la pràctica esportiva.
És Lluís Medina amb la col·laboració prèvia de Lluís Ferran Pérez Seguí, qui ha traspassat recentment, els que descriuen el desenvolupament d’aquest esport al Club.
A la tardor de 1954 un grup d’amics de barri on estava el Club Deportivo Layetano, que practicaven hoquei sobre patins, es van oferir a al Club per crear un equip juvenil com a secció esportiva. El Sr. Tomàs, que era vicepresident, els va recolzar inscrivint-los a la Federació com a secció juvenil de el Club.
Alguns d’aquests jugadors eren Josep Salas, Joaquim Arnal, Jordi Pla, Josep López i Lluís Medina, entre d’altres. Alguna transcendència va haver de tenir aquella llavor, perquè naixessin jugadors tan importants per a aquest esport com els germans Villalonga, Juan Mari i Joaquín i Santi García, que, després de triomfar al Barcino i al Reus Deportivo, van arribar a ser autèntics líders del Reus en els Campionats Europeus i amb la Selección Española en els Mundials. En ambdues competicions van ser campions.
A la temporada següent es van integrar altres patinadors procedents de el Club Patín, com Emilio Goimbault, J. Motel, Garriga, Rafa Ferrer, Olivé, Manel Medina, que també havien jugat a hoquei, facilitant la creació d’un equip que va participar a la primera lliga de neòfits de la Federació Catalana de Patinatge, en el Trofeo Juan Antonio Samaranch, on van aconseguir el seu primer títol.
Anteriorment, a la temporada 1952-53 el Club havia acollit a la seva pista l’equip juvenil d’hoquei sobre patins de la Cruz Roja que a meitat de la temporada havia hagut d’emigrar de la pista on competien, situada a la Gran Via cantonada amb Carrer Viladomat, a causa del tancament de les instal·lacions esportives de l’edifici.
Per aquests inquilins el Club els resultava agradable tot i la incomoditat del vestuari que havien d’utilitzar perquè estava en una de les cantonades al costat de la pista i amb prou feines tenia uns pocs metres quadrats, si bé en aquella època s’estava acostumat a instal·lacions més precàries.
Com anècdotes que ens poden traslladar a aquells temps ens diu Lluís Ferran que a Santa Maria de Barberà desallotjaven les cabres del seu hàbitat el diumenge, perquè en aquest lloc es canviés l’equip visitant, i a Ripoll habilitaven l’interior del seu teatre d’estiu com vestuari de l’equip visitant, en el qual la dutxa era d’aigua freda, com en gairebé totes les pistes, però és que a més estava a la intempèrie i als l’ésser a l’hivern resultava inutilitzable. És per això que acabaven dutxant-se amb sifons. Malgrat aquestes incomoditats ho afrontaven amb enteresa perquè els compensava l’estima que els dispensava el públic del nou Club que els va acollir. Eren altres èpoques, afortunadament superades.
En aquest equip juvenil de la Cruz Roja havien coincidit, la temporada anterior Lluís Ferran Pérez Seguí i el que posteriorment seria president del Club Miquel Sambola. Tots dos van tornar després a trobar-se al Barcelona, i així mateix després al Club.
A l’acabar la temporada la Cruz Roja va dissoldre totes les seves seccions.
D’aquest equip Pérez Seguí es va incorporar al F.C. Barcelona que creava llavors el seu primer equip juvenil, on va coincidir amb alguns jugadors que anys més tard es van incorporar al Club, com van ser Paco Meya, Marcial Alonso, Antonio Orpinell i el propi Miguel Sambola.
Altres procedents d’aquell equip sènior de la Cruz Roja es van incorporar bastants anys més tard formant part del grup de jugadors veterans integrats en el nostre Club, coincidint amb Pepito Soteras, Manuel Puigbó, Jordi Trias, Humberto Ferrer, tots ells varies vegades campions mundials als quals s’afegien Lluís Medina, Lluís Ferran Pérez Seguí, Chiqui Iglesias, Modest Gannau, Marcial Alonso, Joan Planagumà i Jordi Brunete entre d’altres.
Al 1961, Miguel Sambola havia convidat a diversos jugadors d’altres equips a fi de reforçar el propi del Club, per disputar l’habitual clàssic torneig d’estiu de Juan Antonio Samaranch, amb ell mateix i al costat de Lluís Ferran Pérez Seguí, Marcial Alonso, Joaquín Arnal, Fermí Pujol, Joaquim Palanques, Jaques Prósper i Víctor Abad van arribar a disputar la final del torneig enfront del que podia ser una autèntica selecció nacional, amb jugadors tan importants com eren llavors Carlos Llarg, Ricardo Brasil, Joan Colomé i un molt jove Humberto Ferrer, entre d’altres.
De resultes d’aquesta actuació el Club va formar un equip amb traços de campió de la seva categoria, llavors segona divisió, incorporant a Lluís Ferran Pérez Seguí, procedent del F.C. Barcelona i amb Miguel Sambola, Marcial Alonso, Jaques Prósper, Víctor Abad, l’internacional belga Jos Van Engelen i tenint com a entrenador el també ex internacional francès René Peyrecabe, persona entranyable i integradora, que va recuperar per a l’equip una mica més endavant a Lluis Medina, el mateix que havia començat al Club anys abans, convertit ja en un eficaç rematador, que es va adaptar ràpidament a l’equip, aportant dosi d’eficàcia que va permetre resoldre molts partits per la seva facilitat anotadora.
La segona temporada l’equip va haver de superar un seriós problema de porteria, a causa de la greu lesió de menisc d’Enric Cortadellas, que va haver de ser rellevat fins per quatre porters, com Juanjo Fargues, Alcanyís, Pepin Torrecillas (ex Cruz Roja), per finalment acabar la temporada amb Miquel Garriga (ex Barcelona i ex Apolo) aquests dos últims retirats però que van acceptar reincorporar-se a la competició. Després d’una temporada molt brillant en l’última jornada injustament es va perdre la possibilitat d’ascendir a primera categoria.
Després d’aquesta decepció es va produir un canvi que va resultar fructífer per a l’esdevenir de la secció, després de poques expectatives de sobreviure per falta de pressupost per superar les despeses tot i que la plantilla era amateur, Miquel Sambola en aquell moment Delegat d’Hoquei, un vegada retirat com a jugador per incompatibilitat amb les seves ocupacions, va aconseguir una inesperada aportació amb la contribució d’Albert Buxeda com a jugador i patrocinador de la secció. Tot d’una es va passar a ser l’equip més ben equipat, amb millor imatge i amb una plantilla que ningú es podia plantejar. La incorporació de jugadors de la talla de Pepito Soteras i Manel Puigbó, al costat de Paco Meya, el propi Buixeda i Marcial Alonso, a l’existent formada per Lluis Medina, Lluís Ferran Pérez Seguí, Víctor Abad, Jackie Prósper, Josep Vigueras, Josep Pedrós i Jorge Brunet. Aquest últim arribaria a ser seleccionador nacional en una brillant però curta trajectòria.
Albert Buxeda passa a ser una persona decisiva al Club, i pel seu suport a l’equip reforçat va apostar per serioses aspiracions, ara si per aconseguir l’ascens a Primera Divisió per primera vegada en la història del Club, al disposar de la deguda finançament.
Coincidint amb l’ascens al Club va passar pel moment més amarg, al produir-se el desnonament.
Seguirem.
TITO DONADA
… que segueix com a corresponsal del Club Esportiu Laietà
