Estem en el Club Deportivo Layetano del carrer Viladomat amb Roselló 1942-1943
Seguim amb la narració d’Eduardo Kucharski.

Aquesta vegada el C.F. Barcelona pot amb nosaltres, però debuto com a internacional.

“Aquell any va passar una cosa molt important pel bàsquet espanyol al marge de la Copa. Després d’aquella medalla de plata a l’Europeu de Ginebra en 1935, la selecció espanyola tornava, per primera vegada a jugar un partit fora del seu país. Seria el 7 de març de l’any 1943, a Tolosa. Personalment, va ser el primer partit en què vaig participar com internacional. Va tenir lloc en un moment delicat, va ser quan va haver-hi l’ocupació alemanya de Hitler a França. Recordo que perquè l’equip pogués creuar la frontera pel poble català de Portbou van haver de donar-nos permís els alemanys. Estaven en plena guerra. Tinc instal·lat a la retina que vam perdre 25 a 24. En general els àrbitres eren molt casolans, ara sembla que això s’ha pal·liat, però escolto que hi ha qui encara es queixa d’ells. En els nostres temps era una cosa que passava sovint. Tornant a aquell esdeveniment, per donar més detalls, dir que al camp no hi havia molta presència militar. Es va habilitar un camp de rugbi per jugar. Allà al sud de França són molt aficionats a aquest esport. Però no era d’herba era de terra. Sincerament no sé perquè es va organitzar allà aquell partit.

Repassant la Copa del 1943, es va passar de setze equips a tota Espanya a vint per començar les eliminatòries. Alguns es van retirar abans d’iniciar la competició. El F.J. de Sant Sebastià jugaria un primer partit a casa contra nosaltres, el Layetano. Els vam guanyar 8 a 52 i van decidir retirar-se i no viatjar a Barcelona a jugar el segon a què tenien dret. Hi havia poca professionalitat. De fet no hi havia preparació dels partits. Recordo que quan jugàvem per pobles de Catalunya, abans del partit ens preníem una barreja de licors que li dèiem el “barrejat”. Barrejaven el que quedava de diverses ampolles que estaven gairebé buides; anís, moscatell… i cap a dins. I just després, al camp a fer una roda.

Més endavant vencem al Reial Madrid, però va ser diferent, la cosa va estar igualada. Ells ja havien començat a fitxar un porto-riqueny com Rea i a un filipí Eduardo Hernandez Villamil. Els germans Alonso encara jugaven allà, però finalment vam passar, traient-los quatre punts de diferència en el bàsquet average, ja que era a doble partit.

Tornem a jugar la final contra el Barcelona el 28 de juny de 1943 a les 12 del matí al Frontó Balear de Palma de Mallorca i perdem per dos punts després de jugar una pròrroga. Va ser una pena, perquè crec que vam remuntar un partit que vam tenir molt difícil. Forcem la pròrroga i en el temps reglamentari vam aguantar sense que ens anotessin, ells també ho van aconseguir fins que en els últims segons Ignacio García, jugador blaugrana, va fallar un tir lliure i el seu company Francisco Martínez va agafar el rebot i va anotar tancant el marcador en 27 – 25. Pel Layetano van jugar Carretero, Joan Font, Eduardo Kucharski, Sebastián Pérez Navarrete, Gálvez i Gallén. No obstant això, amb el pas el temps veus que ser subcampions realment va ser un gran triomf per a nosaltres. Érem un Club molt senzill. Cadascun tenia el seu treball. Per exemple, Joan Font que no era parent de Fernando Font, era lleter. Jo sempre li demanava “Juanito porta’m llet fresca. De la bona”. Ell, tenia una vaqueria a Barcelona. Al Club no ens donaven ni les samarretes. Tan sols espardenyes per jugar. De vegades venien portaavions americans i ens demanaven que reuníssim un equip per fer partits. Quan jugàvem al vaixell intentàvem aconseguir de tot, sabatilles esportives, xandalls… per a nosaltres aconseguir alguna cosa d’aquest material era un somni “.

Amb anterioritat al Campionat de Catalunya el Layetano s’havia guanyat el segon bitllet per jugar les eliminatòries de la Copa.

Seguirem…

TITO DONADA
Corresponsal del Laietà des del confinament en un barri de Barcelona. Però ja a la Fase 3 i gaudint cada vegada més del nostre Club!