Camí del Centenari – Capítol XIV

Aprofitarem el relleu de Presidents en 1947 per fer una pausa en la narració dels esdeveniments esportius per passar a una descripció de la vida social-esportiva dels següents anys fins al 1964. Encara que l’entorn va anar evolucionant amb els anys l’ambient del Club no va variar tant. El Club era una gran família.

Igual que en alguns dels capítols anteriors són els propis protagonistes els que han narrat els seus èxits esportius, en aquest cas seran els records d’infància i adolescència els que serviran de guia per traslladar-vos a aquells temps.

Eren anys precaris per a moltes persones, on la informació només procedia de les poques emissores de ràdio (els serials) i dels pocs diaris, no hi havia televisors. Tampoc hi havia neveres elèctriques sinó que es compraven barres de gel i pocs disposaven de cotxes per desplaçar-se. Aquesta circumstància condicionava que gran part de la vida de les famílies transcorreguessin al Club, bé per als que podien pagar la quota de soci o bé per ser bons esportistes i jugar en els equips del Club. Els nens i joves en edat escolar passàvem els tres mesos de vacances al Club des de primera hora del matí fins al vespre.

Al Club de Viladomat la gent convivia gairebé cada dia, diferents generacions que s’ajuntaven segons les seves edats però amb una estreta relació entre els diferents grups.

Part de la vida social consistia a celebrar junts les revetlles de Sant Joan, Sant Pere i també algunes vegades la de Sant Jaume. Alguns anys hi havia focs artificials i petards.

També s’organitzava la revetlla de Cap d’Any. Els assistents tenien cura de la seva vestimenta i el menjar era encarregat fora, ja que no hi havia cuina per a tants.

Els diumenges a la tarda hi havia ball al pati central. La música, gairebé sempre dels mateixos discos ressonava per tot el barri. Els joves havien d’anar amb americana i corbata. L’entrada costava vint cèntims i una vegada que es va voler pujar deu cèntims va haver protesta general. Es va arribar a un acord d’un reial. La música era la d’aquella època, Frank Sinatra, Frankie Laine, Lucho Gatica, Pérez Prado… a qui s’acostava massa, se li cridava l’atenció.

Davant del bar alguns dies de la setmana, a l’interior al costat de les finestres en forma d’arc, jugaven al Mah-Jong les Senyores Bruno, Guix, Mateu, Tomàs, Alonso, Coll, Roca i Carulla unes dues vegades a la setmana i els homes a domino a les taules metàl·liques del bar. Segons Emilio Becker hi havia una Penya de Domino que jugaven a les nits. Hi participaven els Srs. Calbo, Curto, Muñoz… El Club tancava a les 24h. També el Sr. Prosper va iniciar a alguns a jugar al Bridge i entre ells va sobresortir Manel Escudé.

A l’estiu algunes famílies es portaven els seus entrepans de casa i es reunien a sopar junts al pati mentre els fills seguíem sense parar en tot el dia a jugar pel Club. Cap a les onze del nit tornàvem a casa i a les deu del matí ja estàvem de nou pel Club. Així tot l’estiu.

Els aperitius consistien en patates fregides en aquelles petites bosses encerades rosades o verds, en escopinyes amb salsa picant o calamars arrebossats i Coca Cola més que cervesa. No hi havia més per triar.

Els nostres jocs eren l’amagatall, el mocador o el cavall-fort (xurro, mitja màniga, mangotero). També a més de practicar el bàsquet, el tennis, l’hoquei i la natació jugàvem sovint a futbol a la pista poliesportiva, fins i tot amb pilotes de tennis i porteries d’hoquei.

Cada any se celebraven els Campionats Socials de Bàsquet, les cròniques les escrivia el soci i periodista Justo Conde (algunes d’elles sortien publicades en algun diari). Es jugava durant l’estiu poc abans del vespre. Acabaven ben avançada la nit. Hi participaven uns 6 o 8 equips compensats en qualitat i en edat, ja s’apuntaven des de gairebé 12 anys fins molt grans. Des de bons jugadors a altres que poca idea tenien. Era lligueta. Els equips moltes vegades sortien disfressats. Era un gran espectacle.

També era costum habitual reunir a 4 o 6 jugadors per fer un 21. Consistia en fer dos equips de 2 o 3 jugadors i fer un mini partit a 21 punts en una mateixa cistella i la majoria de vegades sense canviar-se. Hi havia veritables especialistes i permetia jugar bons jugadors amb altres no tan bons. Era improvisació total.

De vegades, sobretot a l’inici de la competició, al migdia o a una altra hora inusual en què no hi havia entrenaments, venien figures importants de l’esport a practicar tir a la cistella. Durant una bona estona assajaven. Hi havia vegades que a mode de recull-pilotes de tennis alguns nens ens posàvem a recollir la pilota de sota la cistella i passar-la per facilitar-los els entrenaments. Recordo que venia sovint l’Emiliano quan jugava a l’Aismalibar. A l’acabar l’entrenament ens deia en aquest llenguatge sec basc “ves a bar i pren-te un Cacaolat”.

Altres activitats a destacar eren els Campionats de parelles equilibrades en el tennis on participaven gairebé tots els jugadors. Era a l’americana. Els de major qualitat jugaven amb els de menys qualitat. Majors i joves. El difícil era confeccionar les parelles perquè els resultats fossin igualats.

També hi havia els Campionats per avantatges. El jugador més bo en funció a la seva teòrica superioritat donava avantatge en tots els jocs al contrincant, per exemple 30-0. Venia a ser un handicap semblant al golf.

Cal destacar la pràctica del ping-pong. Estava a l’interior a l’altre costat de bar. Hi havia bons jugadors. Josep Bruno em comenta que uns dels millors era Castellanos.

Altres pràctiques molt formatives a ressaltar eren escombrar els propis jugadors la pista de bàsquet amb serradures després de les pluges, col·laborar en regar o passar l’estora a les pistes de tennis. En fi col·laborar amb les tasques de manteniment.

No ens oblidem de la natació. Li dedicarem el següent capítol.

Seguirem…

TITO DONADA
Corresponsal del Club Esportiu Laietà