13 de mayo de 2020
En alguns capítols retrem homenatge a jugadors de relleu, que han estat del Laietà almenys en alguna fase de la seva vida esportiva.
Començarem per Guix i Muscat. En ambdós casos publicarem una col·laboració seva amb el Mundo Deportivo.
Josep Guix
“El pas de set jugadors i la reducció dels camps de joc van significar un canvi profund per al bàsquet. Molts no es van acostumar i fins i tot el van deixar. En el meu Club, el Laietà, jo vaig ser l’únic que va continuar en l’equip després del canvi. ”
“I tota aquesta revolució es va muntar per l’arribada a Barcelona de l’Hindú Club de Buenos Aires, un equip d’aristòcrates argentins que estava fent una “tournée” per Europa. Va ser precisament el meu cunyat Josep Montfort, que per cert era redactor de “El Mundo Deportivo”, el qual va contactar amb ells perquè vinguessin a la Ciutat Comtal a jugar amb la Selecció Catalana, en el qual seria el primer partit a Espanya amb cinc jugadors . ”
“En aquell temps el nostre esport era poc conegut. Deies que jugaves a bàsquet i et contestaven “què és això?”. A poc a poc es va anar donant a conèixer, però molts ho consideraven un joc de nenes. A mi sembla estaven molt equivocats perquè hi havia molta duresa i es consentia moltíssim contacte. Perquè et xiulessin un penal a favor, com es deien els tirs lliures llavors, gairebé t’havien de matar. I penetrar fins a sota de la cistella era poc menys que impossible. Era molt diferent al bàsquet d’ara. ”
“Tan diferent que els jugadors alts no els volíem, ens desfèiem d’ells per patosos. La concepció de joc també era diferent. Hi havia dos defenses que no passaven de mig camp i la seva missió era solament defensar. Rarament tiraven a cistella, al contrari que els dos davanters que eren els encarregats d’aconseguir els punts. El cinquè home era el mig centre, gairebé com el base ara, que generalment era el millor de l’equip i el repartidor i organitzador de el joc.”
“Entrenàvem a les sis del matí i al Laietà pagàvem 1,50 pessetes mensuals per jugar. Sens dubte eren altres temps, però estic segur que gaudíem mil vegades més que els jugadors actuals, que semblen robots programats. ”
Josep Guix Torrent va néixer el 25 d’octubre de 1906 a Ripoll. Tota la seva vida esportiva va discórrer al Laietà des de 1926 a 1942, els últims tres anys com a jugador a entrenador aconseguint dos campionats d’Espanya i diversos de Catalunya. De 1964 a 1971 va ser president del Club dels seus amors. Va ser President d’Honor i soci número 2.
Era oncle de Maria Mercè Guix, que ens ha deixat fa molt poc. Una de les millors esportistes que en tota la seva història ha tingut el Laietà.
Fernando Muscat
“Quant de temps ha passat des de que vaig començar a jugar al camp del Laietà, el terreny de joc ens l’havíem de marcar els propis jugadors. I no només això, sinó que ens pagàvem de la nostra butxaca l’equipatge (excepte la samarreta), a més d’abonar religiosament una quota mensual per poder jugar. Però la gran afició que teníem ens feia anar a entrenar a les set del matí cada dia, fins i tot a l’hivern, quan no podíem dutxar-nos perquè les canonades s’havien congelat. ”
“En la meva primera època jugàvem amb espardenyes de caçador, perquè no hi havia un altre tipus de calçat adequat. Posteriorment, crec que a mitjans dels anys trenta van arribar les primeres sabatilles exclusives de bàsquet, procedents de Txecoslovàquia. Fins i tot en la Selecció Espanyola el material era primitiu. Quan vam acudir a el primer Campionat d’Europa (Ginebra 1935), en el qual vam quedar sots campions, ens van regalar la samarreta vermella amb l’escut amb el lleó descosit. Durant el viatge, que vam realitzar en tren, vam haver de demanar ajuda a unes noies angleses que vam conèixer perquè ens cosissin els escuts a les samarretes. ”
“Durant la Guerra Civil vaig estar a Madrid, perquè en aquell temps treballava en la Telefònica i em van destinar a la capital d’Espanya. Vaig marxar al Nadal del 36 i vaig poder jugar un temps a bàsquet perquè allà en la Caserna de la Muntanya, s’estava preparant la Selecció Espanyola per a acudir al proper Europeu. Per raons òbvies, aquests entrenaments van durar molt poc temps i al Campionat d’Europa mai es va arribar a anar. ”
“Però el record més viu de la Guerra Civil es centra en un fet que va poder haver-me costat la vida. Quan vaig marxar a Madrid em vaig emportar una maleta plena de retalls de premsa dels primers anys de bàsquet a Espanya. Un cop allà vaig anar confeccionant un àlbum a què li tenia molt afecte. Un dia me’l vaig endur a l’oficina perquè un company m’ho il·lustrés amb dibuixos i a l’acabar la feina es va quedar a sobre de la meva taula. Aquella tarda va caure un obús a l’edifici de Telefónica que va anar a parar precisament sobre la meva taula. Lògicament va quedar tot destruït. Fins i tot el meu estimat àlbum de records. ”
“Quan vaig tornar a Barcelona, acabada la guerra, no volia seguir jugant. Era l’any 40 i m’havia casat. Però en Ricard Pardiñas, llavors President del Laietà, em va convèncer perquè continués ja que hi havia molts nois joves en l’equip (Kucharski, Navarrete, Font, etc.) i necessitaven la meva experiència. Vaig jugar un any més i em vaig retirar. Ja havia donat molta guerra. ”
Fernando Muscat. Va néixer a Tobed (Saragossa). De molt petit es va traslladar a Barcelona, on va ingressar al Laietà per practicar el tennis. Al 1922 va començar a jugar a bàsquet passant per totes les categories, fins que es va retirar el 1941. Va ser component de la Selecció Espanyola que va conquistar el subcampionat d’Europa en la primera edició de 1935 a Ginebra.
La foto correspon a aquest gran equip que li deien els cinc mosqueters.
Seguirem…
TITO DONADA
Corresponsal del Laietà des del confinament en un barri de Barcelona.
Molt bona tota aquesta feina…quines històries. I moltes gràcies per el comentari.